14 nov. 2022

El paper de la traducció en la comunicació científica

La pandèmia de la COVID-19 ha exposat els punts dèbils dels sistemes sanitaris del món sencer, no només en termes d’atenció mèdica, sinó que, sobretot, pel que fa a la difusió d’informació sanitària. El paper fonamental de la comunicació científica a l’hora de lluitar contra els rumors falsos i la desinformació sobre l’encara present crisis de salut pública s’accentua ara més que mai. La indústria científica hauria de reconèixer, per sobre de tot, com de difícil que és per al ciutadà mitjà entendre a la perfecció les complexitats de la ciència, especialment amb el seu pou sense fons d’argot i terminologies. El llenguatge que és quotidià per als científics pot semblar una simple absurditat egocèntrica als ulls del públic general i, d’aquesta manera, perjudicar l’alfabetització científica en el seu conjunt. El problema no resideix en una suposada falta d’informació disponible perquè, a dir veritat, la quantitat de coneixement científic creix de forma exponencial a cada segon que passa gràcies al treball d’investigadors i escriptors de publicacions de tot el món. És només que la ciència és una llengua que no parla molta gent, i per fer arribar el teu missatges hauràs d’aprendre a traduir-la de manera efectiva. La definició de traducció és àmplia, i al llarg dels mil·lennis s’ha interpretat de forma diferent en paradigmes tant lingüístics com culturals. A l’obra de John Cunnison Catford «A Linguistic Theory of Translation», aquesta paraula es defineix com el procès de substituir un text d’una llengua per un altre, fet que reafirma l’argument que la traducció depèn en gran mesura de la lingüística i estableix una relació entre dues llengües. Andre Lefevre, tot i així, al seu llibre «Translation, Rewriting and the Manipulation of Literary Fame», suggeria que és una qüestió que va més enllà de la lingüística, i que també té en compte la ideologia i la poètica. Quan una persona tradueix alguna cosa, no només tradueix un text, tradueix cultura. Per tant, es pot dir que la traducció és un art i una ciència alhora. La traducció en la comunicació científica implica ensenyar a la comunitat professional a adoptar un llenguatge més inclusiu i una habilitat que permeti que el seu estil de parla i de redacció s’adaptin millor a les masses. L’objectiu és transcendir o trencar barreres, tant a nivell del llenguatge com de la cultura, per connectar amb el públic. En definitiva, no solament s’ha de ser senzill sinó també atractiu i interessant per al lector mitjà. El problema de la comunicació científica en general és la resistència del públic a escoltar un concepte estrany que pugui desafiar la seva pròpia visió del món. La traducció ajuda a alleugerir aquesta tensió creant un entorn segur i similar a la zona de confort del receptor, i, d’aquesta manera, augmenta la probabilitat que escolti i el seu desig de comprendre.

  És important saber que la traducció no solament ha d’implicar repetir conceptes complexes amb paraules més senzilles, sinó també aprofitar el gran nombre de llengües de tot el món i fer que la informació sigui més accessible utilitzant cada una d’elles per transmetre i redactar descobriments o avenços. Això exigeix un cert grau de coneixement i destresa, sobretot perquè una traducció descuidada pot provocar que falti informació al text o que en canviï el sentit per complet, per exemple; una elecció pobra de paraules pot arribar a ser un desastre. Per exemple, l’emissió a Netflix de «El joc del calamar», la sèrie de ficció coreana aclamada en tot el món, va provocar una gran revolada entre els fans, que van trobar diferències significatives entre el guió original i la traducció a l’anglès de l’àudio de la plataforma de streaming, el resultat de la qual va ser que els missatges ocults crucials de la sèrie van perdre el seu significat i el seu pes a la història. Sobretot en el cas de referents culturals de Corea, la sèrie no va poder adaptar i traduir el seu missatge de forma efectiva perquè les persones de tots els racons del món els entenguessin a la perfecció. És una llàstima, però també és un dilema que es podria haver evitat amb una traducció experta. Per molt tediós que digui, els científics han de fer que la seva labor sigui més accessible, i això significa que, a part de conèixer el seu públic, també han d’augmentar el seu abast. Què té de bo un descobriment excel·lent d’una investigació si només el poden aplicar a la vida real els científics i no el ciutadà mitjà? En resum, la informació que no és comprensible per la majoria és simplement inútil. La traducció no només afecta a les paraules, sinó també al to, a l’emoció i a com s’atrau l’atenció del lector. Poques vegades ens trobem amb poesia traduïda literalment i paraula per paraula perquè, si es fa, el text perd el seu atractiu. En lloc d’això, allò que es tradueix és la seva essènia, els sentiments que evoca en els seus lectors i oients i els seus matisos artístics. Fins i tot pel que fa a la ciència, la versió traduïda ha de poder captar la urgència, l’alarma, el triomf o l’avenç que es pot sentir en el text original. Ha de ser, en tots els sentits, el mateix missatge transmès en una cultura diferent. Si ens comprometem a fer que la ciència sigui més accessible, la traducció es converteix en una competència important i necessària. Això ens permetrà, més que qualsevol altra cosa, dirigir-nos a les persones marginades, a les quals ningú els sent, a aquelles que pensaven que ningú estava disposat a escoltar-les i formar-les. Ens dóna una oportunitat per connectar amb la gent, fer-los saber que la ciència no és només per a un cercle limitat sinó per a tot el món.