Llengua vs. dialecte (I): característiques i diferències

Llengua vs. dialecte (I): característiques i diferències

Sabries definir què és una llengua o idioma i què és un dialecte? Podries explicar les diferències entre uns i l’altre?

Malgrat que son els lingüistes i els professionals de la traducció qui coneixen millor aquests dos conceptes, és cert que tots nosaltres els hem sentit o utilitzat en nombroses ocasions en el nostre dia a dia. No obstant, som realment capaços de diferenciar una llengua d’un dialecte? Actualment, la línia que els separa es torna cada vegada més difosa, ja que la política i la cultura influeixen profundament sobre aquests conceptes.

Els idiomes i els dialectes tenen una sèrie de característiques bàsiques pròpies que ens permeten definir-los i diferenciar-los els uns dels altres en termes generals.

No obstant, tant els idiomes com els dialectes, tenen una sèrie de característiques bàsiques pròpies que ens permeten definir-los i diferenciar-los els uns dels altres en termes generals. Parlem-ne!

  1. Idioma
  • És una forma de comunicació que utilitza una determinada comunitat de parlants. Tot i així, els idiomes no es divideixen sempre per països.
  • Existeixen múltiples llengües en tot el món. Aquelles que deriven de la mateixa família presenten similituds entre elles i son mútuament intel·ligibles.
  • Un sol idioma té diversos dialectes.
  • Es materialitza de dues formes: oral i escrita.
  • Té una forma estandarditzada que pot ser tant oral com escrita i que es coneix popularment com l’estàndard o la varietat estàndard de la llengua.
  • Disposa d’una sèrie de normes lingüístiques (gramaticals, lèxiques i ortogràfiques) que els parlants han de complir. Aquestes normes permeten a les acadèmies de llengua i als diccionaris regular l’ús de l’idioma, és a dir, determinar què és correcte i què no.
  1. Dialecte
  • És la varietat específica d’una llengua que utilitza un grup de parlants que pertanyen a una àrea geogràfica concreta. Per tant, un dialecte deriva d’un idioma.
  • No té unes normes establertes.
    • Excepció: hi ha diversos dialectes que sí que presenten una sèrie de característiques pròpies (un lèxic, unes expressions i unes construccions gramaticals determinades). Es tracta de normes que els parlants compleixen en parlar i/o escriure. Un bon exemple d’aquest tipus de dialectes son el valencià, el mallorquí, l’anglès britànic i l’americà, entre altres. Tant el valencià com l’anglès britànic i l’americà disposen de diccionaris que regulen el seu ús, tot i ser varietats que deriven del català i de l’anglès, respectivament.
  • Normalment, no presenta una varietat estàndard.
    • Excepció: Tal com es descriu en el cas anterior, les característiques pròpies d’un dialecte donen lloc a unes normes a partir de les quals es pot crear una versió estàndard d’un dialecte determinat.
  • Habitualment, només es materialitza de forma oral. Per a escriure textos de caràcter formal, els parlants d’un dialecte solen utilitzar l’estàndard de l’idioma del qual deriva la seva varietat lingüística.
    • Excepció: Podem trobar texts que s’han escrit en un dialecte concret (normalment, en la seva versió estàndard, si és que en tenen). Per saber-ho, només hem d’observar si els dits escrits presenten les característiques lingüístiques pròpies d’aquesta varietat dialectal determinada.
  • Les diferències culturals donen lloc a dialectes diversos. Molts d’aquests dialectes poden presentar similituds entre ells en el cas que derivin de cultures o idiomes semblants, o bé de la mateixa llengua. No obstant, és important destacar que hi ha alguns dialectes que han evolucionat molt i de forma regional al llarg del temps. Per això, es diferencien considerablement dels seus germans o de l’idioma del qual deriven. Pot ser que, algun dia, un dialecte arribi a ser tan diferent de la seva llengua mare que es converteixi en un idioma, tal com va ocórrer en el passat amb el llatí i el espanyol.

A fi de comptes, el tret que distingeix un dialecte d’un idioma, en general, és que el primer té unes normes escrites que li confereixen correcció gramatical i a partir de les quals és possible extreure un estàndard. A més a més, existeixen acadèmies de la llengua i diccionaris que indiquen com s’ha d’utilitzar correctament l’estàndard d’una llengua. Per contra, un dialecte manca de normes escrites i d’un estàndard, així com d’institucions o diccionaris que regulen el se ús, ja que és de caràcter eminentment oral. No obstant, hem pogut veure que això no és així sempre.

És complicat diferenciar un dialecte d’un idioma perquè les característiques definitòries presenten excepcions rellevants. En conseqüència, hi ha tot un debat obert sobre aquest tema, en el qual conflueixen assumptes lingüístics, culturals i polítics diversos i molt importants.

Actualment, és complicat diferenciar un dialecte d’un idioma, ja que, tal com s’expressa en els dos llistats presentats, les característiques definitòries presenten excepcions rellevants. En conseqüència, hi ha tot un debat obert sobre aquest tema, en el qual conflueixen assumptes lingüístics, culturals i polítics diversos, que és important tenir en compte per oferir una definició encertada de llengua i dialecte.

Existeix algun dialecte que hauria de ser un idioma davant la llei? Moltes persones creuen que el govern hauria de concedir l’estatus de llengua al seu dialecte natal, ja que presenta certs trets propis d’aquest, és significativament diferent a la llengua de la qual deriva, o bé és l’eina que, des d’un punt de vista cultural i polític, els permet distingir-se com una cultura o poble diferent d’aquell que utilitza l’idioma oficial d’una nació.

Un gran nombre de parlants considera que un dialecte està supeditat a la seva llengua mare o al idioma oficial d’un país i que, per aquesta raó, no només gaudeix de menys prestigi social, sinó que el seu ús queda relegat a un segon pla, eclipsat en contexts formals per l’ús majoritari d’una de les llengües mencionades. Per això, s’ha de defensar l’ús del dialecte amb tots els mitjans disponibles (educació, política, tradicions, territori d’origen, etc.) i igualar-lo al idioma o, fins i tot, prioritzar-lo per sobre d’aquest.

Altres, no obstant, no pensen igual. Defenen que aquella varietat lingüística que parlen és un dialecte i no tenen cap problema en utilitzar l’estàndard per comunicar-se de forma oral o escrita en contextos fora del familiar, informal o regional. El que els importa, com en el cas anterior, és que el seu dialecte no desaparegui a favor de la llengua d’origen o de l’idioma nacional. És necessari defensar-lo per mitjà de la llei i l’educació per que pervisqui al llarg del temps. Tot i així, no és necessari que, per complir aquest objectiu, adquireixi el nivell d’idioma o que s’hi anteposi.

Hi ha múltiples opinions i totes elles son igualment lícites. El debat està sobre la taula!


Necessites serveis de traducció?

Necessites un traductor nadiu? Busques un traductor expert en el teu camp? Posa’t en contacte amb nosaltres a través del següent formulari i t’enviarem, en el menor temps possible, el teu pressupost de traducció professional sense compromís.

Fes clic o arrossega arxius a aquesta àrea per a pujar-los. Pots pujar fins a 5 arxius.

María Soria
info+msoria@sanscrit.net

Es filóloga inglesa, editora y traductora inglés-español. Apasionada de la escritura, tiene amplios conocimientos en corrección de textos en español y traducción literaria, humanística y jurídica. Ha traducido y autopublicado en Amazon varios relatos breves. En sanscrit, se ocupa del marketing.